Fa escassament un mes, que es van fer les eleccions a la presidència FEEC, i fa gracia que la candidatura guanyadora i que portava com a slogan "entitats i país" i que esta repleta de "persons" de la FEDME el primer pas que han fet al assumir la presidencia ha estat retirar de la vestimenta de la selecció catalana el logotic de la plataforma pro seleccions catalanes!
A alguns/nes de vosaltres, segurament no cal que us expliqui qui era en Kurt Cobain, però avui li volia dedicar un petit espai, ja que aquesta setmana s'han complert els 15 anys del seu suïcidi!
La seua vida comença a Aberdeen (Washington), amb una família normal d'aquell poble, a l'edat de set anys els seus pares es divorcien i ell se'n va a viure amb la seua mare i el seu padrastre. Kurt va estar molt afectat pel divorci dels seus pares i més quan la seua mare i el seu padrastre als 8 anys els fan fora de casa, i aquest es busca la vida i acaba a la casa d'un professor d'institut d'aquell mateix poble, en eixa casa i viu més d'un any sota un pacte entre ell i el professor, en que el deixava viure allà a canvi de fer tasques en aquella mateixa casa. Quan abandona la casa viu una temporada sota un pont d'aquell mateix poble, cosa que el fa meditar per anar a viure amb el seu pare a Montesano i deixar el seu poble natal.
Als 15 anys el seu tiet li regala la seua primera guitarra i és a partir d'aquí que Kurt comença a endinsar-se al món de la música, formen grups i grupets, fins que al final troba una combinació perfecta de personal (eren 3) per a que als 22 anys gravi el primer disc amb el grup NIRVANA "Bleach", sent ell el lletrista, la veu i la guitarra del grup. Dos anys després i havent canviat el bateria del grup, treuen al mercat el disc Nevermind, fent així un salt a les tendències musicals mundials, enterrant varis estils de música que la gent del a generació X vam rebutjar i empenyent al grunge i al rock alternatiu a ser la punta del llança del consum musical mundial.
Kurt cobain que sempre s'havia mostra al món com un jove inconformista, depressiu i allunyat de les masses, és converteix en un ídol per a milions de joves d'arreu del planeta, cosa que ell mateix no sap administrar i juntament amb la seua addicció a les drogues fan que el seu estat depressiu vagi cada dia a més i després de dos intents de suïcidi, un dia decideixi treures la vida, a l'edat de 27 anys, i al·legant en al seua carta de despedida que ja no el motivava res i que és millor cremar-se que anar-se apagant.
Kurt Donald Cobain va regalar al món el grunge, però ell no va poder mai amb els problemes que l'assetjaven des de ben petit.
Si algo diferencia la música que és feia abans amb la d'ara, és que les cançons d'abans no eren de consum instantani i encara ara avui en dia les podem escolar arreu de sales i locals.
us deixo un vídeo de la cançó "Smells like teen spirit".
L'esquí de muntanya, és la disciplina hivernal a la qual, he decidit endinsar-me!
L'esquí de muntanya és una modalitat d'esquí que no precisa de zones preparades ni senyalades i que té com a objectiu fer l'ascensió i el descens d'un pic, una travessa o una excursió.
Com altres activitats de muntanya, es tracta d'un esport de risc. Cal material i equip especific, així com una preparació física i capacitat tècnica que depassa de molt el simple domini de les habilitats de descens.
Te el seu origen als Alps, a les primeres dècades del segle XX, en un moment en què l'alpinisme era una activitat d'estiu plenament consolidada, però durant l'hivern i la primavera l'alta muntanya romania tancada a tota activitat humana.
De fet el panorama mundial en la competició esta dominat per un català, en Kilian Jornet i una catalana, na Mireia Miró.
i aquí us deixo unes fotos de la sortida de la setmana passada al raspa roia (Vall de Boi) i la d'aquest cap de setmana al pic dels estanyons i al pic perafita (La Cerdanya).
Possant les pells de foca que fan que l'esquí no llisqui marxa enrere mentre puja
Per celebrar els 15 anys de l'obertura de l'Slàvia, que millor (Mode irònic: ON) que una carta dels seus propietaris...
Estic segur que els seus i les seues propietaris/es mai han desitjat que algú els oferís una medalla, un diploma, un homenatge, el que sigui, és indiferent, quelcom que els i les gratifiques de la feina que han estat fent per la comarca i per arreu de la nació, culturalment parlant. Ells i elles tans sols han volgut continuar amb la seua feina de difondre cultura, poesia, art, pensament, teatre, omplir el seu bar de gent disposada a digerir un bon àpat, totes aquestes coses que han convertit l'Slàvia en un bar de referencia i que ara es veuen immenses en una contradicció en l'articulat d'alguna llei de "Joc i espectacle".
I a partir d'aquí que els ha quedat? doncs un cúmul de denuncies com si foren delinqüents reincidents i mil promeses de que les coses s'arreglaran (així ho esperem).
I com deia aquell mític grup català, "no venç el temps, venç la voluntat", doncs això és lo que els i manque als i les nostres polítics, voluntat de solucionar els problemes, d'adaptar les lleis a les a les diferents necessitats.
Per això vull recomanar a tots els i les nostres polítics i en particular a la senyora Mercè Claramunt, un petit conte, que crec que fa temps que hauria d'haver llegit.... i en deixó un àudio, per si els hi fa vergonya anar-lo a comprar o bé no saben llegir (cosa que dubto)...
Albert, Ari, Dolors, Tarrats i tots i totes els que viviu i en viviu de l'Slàvia, hem d'arribar fins al final, compteu amb jo!!! Ho faré amb el ben merit d'agrair-vos tot el que he viscut i el que encara vull viure al vostre local. Si el present és lluita, el futur és nostre! I aquí la carta...
L’Slàvia: Una iniciativa o bé una alternativa incòmoda?
15 anys – Aniversari de l’Slàvia
Enguany farà quinze anys que vam obrir l’Slàvia i és per aquest motiu que teníem previst fer tot un seguit d’actuacions per celebrar-ho. Hem programat música any darrera any, amb continuïtat (sense interrupcions) i d’una manera molt seriosa i professional.Ho hem dut a terme (encara que la llicència que tenim és de bar)això si, sempre amb el corresponent permís de l’ajuntament o bé, quan ha calgut amb el de la Delegació del Govern de Lleida que mai havia posat cap inconvenient.
El local ha mantingut i ha garantit sempre unes condicions per poder-ho fer (d’aforament, d’assegurances, de pagament de taxes a la Generalitat) i sense cap mena de denúncia per part de ningú.
I és en aquest punt on voldríem incidir i aprofitar per fer uns breus comentaris respecte a la situació passada i actual en què ens trobem. Sobretot, creiem que hem de donar unes explicacions, tant als músics com a la gent que s’han mantingut fidels al local i a aquest tipus de música ja que hem hagut de suspendre moltes actuacions.
Precisament, les Borges Blanques, com a cap de comarca, s’havia distingit molt poc en tenir una bona infraestructura en l’oferta cultural, tant musical com de lleure. Fou en veure aquesta mancança que quan vam decidir obrir l’Slàvia, aquest fet el vam tenir molt en compte. Encara que l’aposta que vam fer en aquell moment i que hem continuat fent al llarg de tots aquests anys ha estat per una cultura viva, en català, gratuïta, de proximitat al poble i oberta a altres cultures (aquesta va ser inicialment la nostra manera d’entendre el projecte).
Així, doncs, des de la seva obertura hem fet una programació estable de música (moltíssims concerts, uns cinc-cents), Hem continuat amb el “Memorial Hervé Tarrats”. Durant molts anys hem col·laborat amb el circuït de l’ACIC i últimament amb el circuït de FOLK. També hem fet exposicions de pintura i escultura, xerrades, presentacions de llibres, teatre, recitals de poesia... i tot amb un caire intimista i proper a la gent, on tothom hi ha pogut participar sense complexes.
És per aquesta màgia que l’Slàvia s’ha convertit en un referent cultural no només a nivell de la comarca sinó també a nivell de país.
Fins ara, havíem cregut que una aposta d’aquestes dimensions per la cultura no suposaria cap mena de problema per a ningú. Sembla ser, però, que la cultura pot arribar a ser un delicte!!!
Des que l’actual govern ha decidit aplicar “strictu sensu” la Llei del joc i de l’espectacle, han relegat l’Slàvia a la mateixa categoria dels locals de ”mala nota, d’hàbits nocturns més que dubtosos i d’ambients no desitjables”: -Quan les coses es fan o es decideixen des d’un despatx tenen aquesta mena de resposta -. – Quan es desconeix o es menysprea unes circumstàncies concretes, es cau en una inflexible rigorositat, grisa, absurda, pròpia dels buròcrates -.
S’està confonent cultura amb delicte.
Han aplicat inflexiblement aquesta llei i què han aconseguit?
Primer, privar-nos del dret com a ciutadans que tenim a la cultura, i segon, privar-nos de la llibertat d’expressió aplicant estrictament la llei i això exclou el poder desenvolupar una cultura de proximitat.
-A canvi de què?
-Que n’heu tret d’aquesta prohibició?
-Quin benefici se’n deriva de tot això?
Són molt més els danys ocasionats (pobresa intel·lectual) que no el benefici que en podeu treure, i que una sèrie de músics i artistes vegin disminuïdes les seves possibilitats d’actuació i de poder-se guanyar la vida, així com de privar a la gent de gaudir de l’espectacle.
Això és el que interessa als governants?
Algú ha dit que aquesta democràcia possiblement s’ha convertit en un mercadeig de vots i que amb actuacions com aquesta et ve a la ment moments difícils,i el tornar a una situació obscura coneguda per a tots,de temps passats. Nosaltres creiem que amb respostes com aquestes serà molt més difícil arribar a la gent i entendre el què passa i el què volem els ciutadans.
Pensàvem que les lleis es feien per servir al poble, però ara veiem que és el poble que s’ha de doblegar a les lleis. Això és el que és percep amb aquesta rigorosa inflexibilitat. Si és així, potser s’hauria de fer una llei que “prohibís als pobres ser pobres” i així s’estalviaria molts mals de cap.
Senyora Mercè Claramunt, Directora general del Departament de jocs i Espectables, creu vostè realment que l’Slàvia ha comés un delicte durant aquests quinze anys? Creu que a les terres de Lleida no fan falta locals que, d’una manera desinteressada, promoguin la cultura i la música en català?
Aprofitem a convidar-la a fer un tomb per la nostra comarca i així comprendrà una mica més la nostra realitat.
I també aprofitem per fer una crida als músics i als diferents locals d’arreu de Catalunya que pateixen el mateix greuge a reivindicar uns dels drets més fonamentals del ser humà, que són la cultura i la llibertat.
La portada del "Qué me dius", ha estat publicada al setmanari "Som Garrigues" d'aquesta setmana i porta una gran exclusiva d'en pepo i una gran preocupació per la meua persona després d'haver marcat un nefast resultat a la "VI cursa de l'oli".
Resulta que mentre uns van esmorzar, dinar i migsopar, jo encara corria pels prats secs de les garrigues, que i farem, son coses de l'edat i l'estat físic, pero hi haurà revenja i aquest cop serà a camp neutral. Hi ha multitud d'apostes en joc i gent infiltrada per col·laborar en la meua victòria o en la meua derrota.
Teoria del Caos. Aquest és el nom de l'últim disc de la nova promesa de Torrent. La nova promesa és diu Pau Alabajos i és un cantautor valencià, activista músical i compromès amb el país. Ús deixo una de les seues cançons de l'últim disc, acompanyat d'una de les imatges que farà història en els notre país, la despenjada d'una estelada a la façana de l'ajuntament de València per part de les JERPV i ERPV durant l'ultima diada del nou d'octubre al País Valencià.
tant de temps sense escoltar aquesta mítica cançó de Disidencia, i en una festa major ponentina ben entrat el matí, comença a entonar-se... mmm quins records.
a tod@s ell@s
A los que viven sin más censuras a los que lanzan las libertades a los que aprecian estas tierras a los que caen con las verdades
A LOS QUE SE PREOCUPAN POR LOS DEMÁS QUE NO LES IMPORTA DAR MÁS Y MÁS, A LOS QUE MUESTRAN SU CORAZÓN, A LOS QUE SIEMPRE USAN LA RAZÓN, A LOS QUE VIVEN CON HUMILDAD SIN YUGOS SIN EGOS SIN ENCASILLAR, A LOS QUE SUFREN LA DESIGUALDAD, A LOS QUE INTENTAN VOLVER A EMPEZAR
A los que luchan junto a los miedos a los que ahogan las desigualdades a los que unen diferentes mundos a los que invaden mil ansiedades
A LOS QUE SE PREOCUPAN POR LOS DEMÁS QUE NO LES IMPORTA DAR MÁS Y MÁS, A LOS QUE MUESTRAN SU CORAZÓN, A LOS QUE SIEMPRE USAN LA RAZÓN, A TODOS ELLOS POR CONTINUAR DE ESPALDAS AL ODIO QUE NOS HACE ODIAR,NUNCA SERÁ EN VANO DESESPERAR SI HAY NUEVOS CIMIENTOS AÚN POR LEVANTAR
El kalikenyorock és un festivalet que munten part del jovent de Junda (Garrigues humides) i en el qual el grup The killer retretes ja hi ha actuat un parell de voltes, o sigui, en totes les seues edicions,al igual que els altres grups, jeje.
Que te de particular el kalikenyorock? Doncs, que es fa en dijous i que també potser nombrar-se com la festa del kalikenyo i el patxaran. Així que el patxaran molt bé de preu i amb la teua consumissió t'obsequien amb un kalikenyo, aixó repercuteix amb la peste tipica el fum dels kalikenyos.
-Zu atrapatu arte- Versió trilingüe dels "the killer retretes"
Mentre el tribunal constitucional ecspanyol esta capficat en com retallar o malinterpretant el text del nostre tant repugnat estatut d'autonomia, que queda molt allunyat de la nostra pròpia constitució, que properament començarem a escriure, per tal de que pugui començar el tant desitjat procés d'independència que ha de durar entre 6 i 12 anys, i ara que l'unió europea te previst una jornada per debatre sobre si dona o no suport als processos d'independència engegats i els que queden per engegar (Escòcia, Flandes, Euskal Herria, Països Catalans, Irlanda, Sardenya, Còrsega), bé, mentre tot això queda al marge dels caps de setmana, els catalans i les catalanes seguim fent vida nocturna.
I si el passat cap de setmana vaig estar a l'acampadajove com tot una persona responsable, aquest cap de setmana ens ha tocat altra volta desmarxar-nos un poc a la vintinovena edició de la festa del cava a Prades...
i res un parell de fotos que diuen molt de tot plegat:
Aquesta és una de les pancartes que donava la benvinguda a l'acampajove 08, i tot seguit una de les situacions subrealistes amb les que et podies trobar a la zona d'acampada. Tot i aixó al final hi va haver aigua de sobres per tots i totes.
I sobre la festa del cava, doncs el se sempre, quants un deixen de treballar ho han de fer els altres, i aquí ens teniu dins la font repartint cava a la multitud... jeje
Un noi que podria ser perfectament el germá gran del nostra tan estimat, enxoxat i enyorat charles. I una imatge que val molt, el nostre pepofaloboig posant fí a la guerra de cava que ell mateix va començar i que se li va veure desbordada per complet.
PROU!!!!!!
i si hi ha quelcom que em va saber greu aquest cap de setmana és no haver pogut anar a vore a la gent de Kaotiko, a l'espiga rock de Sant Antolí, així que com a penyora, deixarem una de les seus grans cançons.
Si alguna cosa esta clara és que a la nostra laura, una de les habituals crítiques del meu blog a base de comentaris "xinxosos" d'errades ortogràfiques, és que fa ben poc que ens coneixem, potser no és tant poc com el temps que ens ix aquest estiu, en la seua escapada, a prendre nous horitzons pel nord-est del nostre país, però serà el suficient com per que la seua tornada sigui un desig col·lectiu.
Només dir-te que tinguis molta molta i molta sort en la teua eixida estiuenca. Que ha estat un plaer compartir dies i estones amb tu i que evidentment et trobarem a mancar en les nostres sortides nocturnes, i que dedicarem una cap de setmana com a mínim a venir-te a vore al teu petit cau. També et conservaré l'habitació tal i com la deixis i que quan tornis espero poder-te maxacar a la teu estimada Wii.
Esperant retrobar-nos cop esta nit i sense tenir res mes a afegir:
Un peto campiona!
Et deixo una gran cançó d'en Lluïs Llach versionada per en Manu Guix en el seu últim albúm "onze llach": A CAVALL DEL VENT
Si hi ha alguna canço que ultimament escolto tot sovint, és "el poema dels oprimits" una versió traduida i adaptada al català, per Carles Belda i cantada pels mateixos autors de la versió original que és en euskera, els KEN ZAZPI.
"Una canço que analitza un país invisible, dels sentiments que tenen com a poble a Euskal Herria. A la canço s'intenta reflectir quines son les senscions dels seus autors".
En aquest país ocult,amb les ombres vaig jugant; intentant ser jo mateix,pintant un endemà… Tot allò que no puc ser,raja sempre del meu cant; l’alba és ben a prop,la sento,em va envoltant… La història ja se sap,no tothom l’explica igual; es difícil d’empassar,la veritat del del costat… Ara a prop dels oprimits,un poema vull cantar, tota l’amargor,que volen amagar… I canto als llits buits,a la mare, al seu patir; a tot el temps fugaç,de que ens van desposseint… Al ferro, al seu crital, pare atemorita tothom que ho patim… Escoltem des de petits,tot allò que hem d’estimar, tot allò que hem de ser,a la força imposat… ara, prop dels oprimits,cantaré una cançó, coberta tenen ja,tota l’amargor… A la soledat,als íntims i als amics,a cada instant del viure, que de les mans, ha fugit Als qui van ser ahir,als qui son ara aquí, als que encara han de venir… Estimada vull sentir,que aviat tot canviarà: que també seràs amb mi,el dia de demà… I que els que vindran després,ja mai més no cantaran, aquest cant dels oprimits,i tampoc no ploraran… Diga’m per favor,ara amiga ja, allò que vull escoltar,estimada, amor… En els accidents,les adversitats a els que per nosaltres fins la vida han donat.. Als que de camí,mai no han arribat,als que lluitem,i al vent de…llibertat.”
El passat dimecres vaig anar al concert de PEREZA als Camps Elisis de Lleida i així vaig passar de vore el tant esperat passadís de 90 min que va fer el Barça als Merengues. Bé, el motiu no era anar al concert per no vore el futbol, era perquè sóc un "grupi" de PEREZA, us recomano els seus directes. Tampoc us escric per dir-vos com vaig xalar al concert, us escric per ensenyar-vos l'entrada amb la qual vaig accedir al recinte del concert.
El Català correcte passa'l...
Mai escriurem concert amb Ç, sempre amb C!!
Aquí els tenim fent una gran versió d'un altre gran grup EXTREMODURO...
La següent amb l'Iker, el cantant dels DIKERS , gran grup i gran personatge aquest, que va compartir part del concert de Marea amb Bell-lloquins, fragatines i una Bell-lloquina.
Un altra amb en Miquel Ramos d'obrint pas, em quedo d'haver assistit al concert d'obrint pas amb una màxima assistència, almenys per jo.
Amb la nostra estimada ninadefil, que va acompanyar-nos en les nits de rumba i ens va deixar uns petits trets artístics a les nostres cares i per la seua rialla permanent.
I aquest pesat que surt a totes les fotos amb jo, no és pas en Fidel Castro, és el cantant de Killer Retretes i també el meu germà. "Per que els amics els tries i la família et toca"
I per ultim el gran PERET, amb la cançó que va tancar el festival, acompanyat de los delinqüentes, el muchachito bombo infierno i el Kiko Veneno.
Els gossos celebren aquest divendres, el seu quinzè aniversari a l'auditori de Barçalona.
Fa justament un mes vaig poder-los veure de ben aprop, a l'Slavia (us dec un monogràfic sobre l'Slavia, el tinc present), i divendres aniré a l'auditori, a veure'ls altre cop, i és que 15 anys no es celebren cada dia. Es preveu un gran concert ple d'artistes convidats.
“Com un record d'infantesa, sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals.”
Així comença “Homenatge a Teresa”, una de les cançons més recordades de l’alcoià Ovidi Montllor. De lletra emotiva i acompanyada senzillament per una guitarra, “Homenatge a Teresa” parla d’aquella que fou coneguda com “Tereseta la loca”; una dona alcoiana, trastocada per la Guerra Civil, que rodava per la ciutat. Ovidi la recorda com una persona que, per als adults no era més que una boja estrafalaria, per als xiquets “la mestra més volguda”, ja que desvetllava els grans secrets de la vida a aquells que volgueren escoltar-la.
Bell-lloc d'Urgell, El pla d'Urgell Països Catalans
Vaig nàixer la matinada d’un dijous d’agost, Bell-lloquí de naixement, les meues principals motivacions passen per; la política,(em considero un socialista més d’aquest sistema), el independentisme (Per no poder sortir al mapa, com a català del món que sóc), els esports (m’encanta la muntanya i tots els esports que es practiquen en ella).
Actualment milito a Reagrupament, sóc soci d’Òmnium Cultural, soci de la plataforma pro seleccions esportives catalanes, soci del Club Alpí Bell•lloc, soci del Centre excursionista de Balaguer, col•laborador d’un seguit d’associacions que lluiten per la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país.
Suficientment indignats?
-
Aquesta pregunta la llenço a l’aire per els esportistes catalans d’elit,
sigui quina sigui la seva especialitat. Cada vegada més veiem esportistes
catalans...