.jpg)
Fa escassament un mes, que es van fer les eleccions a la presidència FEEC, i fa gracia que la candidatura guanyadora i que portava com a slogan "entitats i país" i que esta repleta de "persons" de la FEDME el primer pas que han fet al assumir la presidencia ha estat retirar de la vestimenta de la selecció catalana el logotic de la plataforma pro seleccions catalanes!
us deixo una petita mostra del que és podra escoltar aquest dissabte a vilanova!!
Als 15 anys el seu tiet li regala la seua primera guitarra i és a partir d'aquí que Kurt comença a endinsar-se al món de la música, formen grups i grupets, fins que al final troba una combinació perfecta de personal (eren 3) per a que als 22 anys gravi el primer disc amb el grup NIRVANA "Bleach", sent ell el lletrista, la veu i la guitarra del grup. Dos anys després i havent canviat el bateria del grup, treuen al mercat el disc Nevermind, fent així un salt a les tendències musicals mundials, enterrant varis estils de música que la gent del a generació X vam rebutjar i empenyent al grunge i al rock alternatiu a ser la punta del llança del consum musical mundial.L'esquí de muntanya, és la disciplina hivernal a la qual, he decidit endinsar-me!
L'esquí de muntanya és una modalitat d'esquí que no precisa de zones preparades ni senyalades i que té com a objectiu fer l'ascensió i el descens d'un pic, una travessa o una excursió.
Com altres activitats de muntanya, es tracta d'un esport de risc. Cal material i equip especific, així com una preparació física i capacitat tècnica que depassa de molt el simple domini de les habilitats de descens.
Te el seu origen als Alps, a les primeres dècades del segle XX, en un moment en què l'alpinisme era una activitat d'estiu plenament consolidada, però durant l'hivern i la primavera l'alta muntanya romania tancada a tota activitat humana.
De fet el panorama mundial en la competició esta dominat per un català, en Kilian Jornet i una catalana, na Mireia Miró.
i aquí us deixo unes fotos de la sortida de la setmana passada al raspa roia (Vall de Boi) i la d'aquest cap de setmana al pic dels estanyons i al pic perafita (La Cerdanya).
Possant les pells de foca que fan que l'esquí no llisqui marxa enrere mentre puja
Pujant al Raspa Roia
Pujant al Refugi dels estanys de pera
Pujant al pic dels estanyons
i un vídeo de la baixada:
i com no, un altra gran cançó:
Per celebrar els 15 anys de l'obertura de l'Slàvia, que millor (Mode irònic: ON) que una carta dels seus propietaris...
Estic segur que els seus i les seues propietaris/es mai han desitjat que algú els oferís una medalla, un diploma, un homenatge, el que sigui, és indiferent, quelcom que els i les gratifiques de la feina que han estat fent per la comarca i per arreu de la nació, culturalment parlant.
Ells i elles tans sols han volgut continuar amb la seua feina de difondre cultura, poesia, art, pensament, teatre, omplir el seu bar de gent disposada a digerir un bon àpat, totes aquestes coses que han convertit l'Slàvia en un bar de referencia i que ara es veuen immenses en una contradicció en l'articulat d'alguna llei de "Joc i espectacle".
I a partir d'aquí que els ha quedat? doncs un cúmul de denuncies com si foren delinqüents reincidents i mil promeses de que les coses s'arreglaran (així ho esperem).
I com deia aquell mític grup català, "no venç el temps, venç la voluntat", doncs això és lo que els i manque als i les nostres polítics, voluntat de solucionar els problemes, d'adaptar les lleis a les a les diferents necessitats.
Per això vull recomanar a tots els i les nostres polítics i en particular a la senyora Mercè Claramunt, un petit conte, que crec que fa temps que hauria d'haver llegit.... i en deixó un àudio, per si els hi fa vergonya anar-lo a comprar o bé no saben llegir (cosa que dubto)...
tiu que teníem previst fer tot un seguit d’actuacions per celebrar-ho. Hem programat música any darrera any, amb continuïtat (sense interrupcions) i d’una manera molt seriosa i professional.Ho hem dut a terme (encara que la llicència que tenim és de bar)això si, sempre amb el corresponent permís de l’ajuntament o bé, quan ha calgut amb el de la Delegació del Govern de Lleida que mai havia posat cap inconvenient.
TREBALLLa portada del "Qué me dius", ha estat publicada al setmanari "Som Garrigues" d'aquesta setmana i porta una gran exclusiva d'en pepo i una gran preocupació per la meua persona després d'haver marcat un nefast resultat a la "VI cursa de l'oli".
Resulta que mentre uns van esmorzar, dinar i migsopar, jo encara corria pels prats secs de les garrigues, que i farem, son coses de l'edat i l'estat físic, pero hi haurà revenja i aquest cop serà a camp neutral. Hi ha multitud d'apostes en joc i gent infiltrada per col·laborar en la meua victòria o en la meua derrota.
Aquest cop no aniré de broma, apreparat pepo!!
Una gran cançó per acompanyar la meua ràbia...
Hem de ser crítics fins i tot quan no serveix de res.
Teoria del Caos. Aquest és el nom de l'últim disc de la nova promesa de Torrent. La nova promesa és diu Pau Alabajos i és un cantautor valencià, activista músical i compromès amb el país. Ús deixo una de les seues cançons de l'últim disc, acompanyat d'una de les imatges que farà història en els notre país, la despenjada d'una estelada a la façana de l'ajuntament de València per part de les JERPV i ERPV durant l'ultima diada del nou d'octubre al País Valencià.
tant de temps sense escoltar aquesta mítica cançó de Disidencia, i en una festa major ponentina ben entrat el matí, comença a entonar-se... mmm quins records.
El kalikenyorock és un festivalet que munten part del jovent de Junda (Garrigues humides) i en el qual el grup The killer retretes ja hi ha actuat un parell de voltes, o sigui, en totes les seues edicions,al igual que els altres grups, jeje.
Que te de particular el kalikenyorock? Doncs, que es fa en dijous i que també potser nombrar-se com la festa del kalikenyo i el patxaran. Així que el patxaran molt bé de preu i amb la teua consumissió t'obsequien amb un kalikenyo, aixó repercuteix amb la peste tipica el fum dels kalikenyos.
Mentre el tribunal constitucional ecspanyol esta capficat en com retallar o malinterpretant el text del nostre tant repugnat estatut d'autonomia, que queda molt allunyat de la nostra pròpia constitució, que properament començarem a escriure, per tal de que pugui començar el tant desitjat procés d'independència que ha de durar entre 6 i 12 anys, i ara que l'unió europea te previst una jornada per debatre sobre si dona o no suport als processos d'independència engegats i els que queden per engegar (Escòcia, Flandes, Euskal Herria, Països Catalans, Irlanda, Sardenya, Còrsega), bé, mentre tot això queda al marge dels caps de setmana, els catalans i les catalanes seguim fent vida nocturna.
I si el passat cap de setmana vaig estar a l'acampadajove com tot una persona responsable, aquest cap de setmana ens ha tocat altra volta desmarxar-nos un poc a la vintinovena edició de la festa del cava a Prades...
i res un parell de fotos que diuen molt de tot plegat:
I sobre la festa del cava, doncs el se sempre, quants un deixen de treballar ho han de fer els altres, i aquí ens teniu dins la font repartint cava a la multitud... jeje
Un noi que podria ser perfectament el germá gran del nostra tan estimat, enxoxat i enyorat charles.
I una imatge que val molt, el nostre pepofaloboig posant fí a la guerra de cava que ell mateix va començar i que se li va veure desbordada per complet.
i si hi ha quelcom que em va saber greu aquest cap de setmana és no haver pogut anar a vore a la gent de Kaotiko, a l'espiga rock de Sant Antolí, així que com a penyora, deixarem una de les seus grans cançons.
Si alguna cosa esta clara és que a la nostra laura, una de les habituals crítiques del meu blog a base de comentaris "xinxosos" d'errades ortogràfiques, és que fa ben poc que ens coneixem, potser no és tant poc com el temps que ens ix aquest estiu, en la seua escapada, a prendre nous horitzons pel nord-est del nostre país, però serà el suficient com per que la seua tornada sigui un desig col·lectiu.
Si hi ha alguna canço que ultimament escolto tot sovint, és "el poema dels oprimits" una versió traduida i adaptada al català, per Carles Belda i cantada pels mateixos autors de la versió original que és en euskera, els KEN ZAZPI.
"Una canço que analitza un país invisible, dels sentiments que tenen com a poble a Euskal Herria. A la canço s'intenta reflectir quines son les senscions dels seus autors".
En aquest país ocult,amb les ombres vaig jugant;
intentant ser jo mateix,pintant un endemà…
Tot allò que no puc ser,raja sempre del meu cant;
l’alba és ben a prop,la sento,em va envoltant…
La història ja se sap,no tothom l’explica igual;
es difícil d’empassar,la veritat del del costat…
Ara a prop dels oprimits,un poema vull cantar,
tota l’amargor,que volen amagar…
I canto als llits buits,a la mare, al seu patir;
a tot el temps fugaç,de que ens van desposseint…
Al ferro, al seu crital,
pare atemorita tothom que ho patim…
Escoltem des de petits,tot allò que hem d’estimar,
tot allò que hem de ser,a la força imposat…
ara, prop dels oprimits,cantaré una cançó,
coberta tenen ja,tota l’amargor…
A la soledat,als íntims i als amics,a cada instant del viure,
que de les mans, ha fugit
Als qui van ser ahir,als qui son ara aquí,
als que encara han de venir…
Estimada vull sentir,que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,el dia de demà…
I que els que vindran després,ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,i tampoc no ploraran…
Diga’m per favor,ara amiga ja,
allò que vull escoltar,estimada, amor…
En els accidents,les adversitats
a els que per nosaltres fins la vida han donat..
Als que de camí,mai no han arribat,als que lluitem,i al vent de…llibertat.”
El passat dimecres vaig anar al concert de PEREZA als Camps Elisis de Lleida i així vaig passar de vore el tant esperat passadís de 90 min que va fer el Barça als Merengues. Bé, el motiu no era anar al concert per no vore el futbol, era perquè sóc un "grupi" de PEREZA, us recomano els seus directes.
Tampoc us escric per dir-vos com vaig xalar al concert, us escric per ensenyar-vos l'entrada amb la qual vaig accedir al recinte del concert.
Res, un poc de reportatge fotogràfic del Viñarock...
La primera foto amb n'Edu, el bataca de la fuga.
La següent amb l'Iker, el cantant dels DIKERS , gran grup i gran personatge aquest, que va compartir part del concert de Marea amb Bell-lloquins, fragatines i una Bell-lloquina.
Un altra amb en Miquel Ramos d'obrint pas, em quedo d'haver assistit al concert d'obrint pas amb una màxima assistència, almenys per jo.
"ELS PELS DE PUNTA..."
I aquest pesat que surt a totes les fotos amb jo, no és pas en Fidel Castro, és el cantant de Killer Retretes i també el meu germà. "Per que els amics els tries i la família et toca"
Els gossos celebren aquest divendres, el seu quinzè aniversari a l'auditori de Barçalona.
Fa justament un mes vaig poder-los veure de ben aprop, a l'Slavia (us dec un monogràfic sobre l'Slavia, el tinc present), i divendres aniré a l'auditori, a veure'ls altre cop, i és que 15 anys no es celebren cada dia. Es preveu un gran concert ple d'artistes convidats.
i una imatge gairebé impossible d'aconseguir:
