..............Explicaré un exemple que explicava Lanza del Vasto. Al Sudan africà, que era el lloc on els portuguesos primer i els espanyols després agafaven esclaus, hi havia una tribu que es deia dels felates. Quan hi passaven els portuguesos pel Sudan recollien els esclaus, se’ls enduien caminant fins al mar, travessant tot el Sàhara i els portaven a Amèrica, amuntegats a les bodegues dels seus vaixells. Doncs bé, en arribar a aquesta tribu i capturar els homes, aquests es deixaven caure a terra i els havien d’arrossegar. No menjaven, ni bevien, ni parlaven, se’ls hi morien pel camí i no sabien què fer amb ells. Els portuguesos s’avisaren entre ells dels problemes que hi tenien, i decidiren saltar-se aquella tribu ja que no els era gens rendible. Amb el sacrifici d’uns quants se salvaren moltes vides. Si cada un, solidàriament, intentava protegir la seva tribu, amb tres o quatre n’hi havia prou. És la no cooperació portada a l’extrem. També explicava Lanza del Vasto que les orenetes no poden viure en gàbies perquè ni canten ni mengen. Es moren. -FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NO VIOLÈNCIA- (Xirinacs) --- TOTS HEM DE SER MÀRTIRS

dijous, 31 de juliol de 2008

o, o, Oleguer

Aquest podria ser un capítol més del teu llibre, perquè en la creació del teu abecedari capitular en el llibre:

"Quan tinguis totes les lletres de l'abecedari, ja podràs començar a caminar. Però recorda-ho sempre, encara no hi ha res fet."

vas deixar-te una lletra tant important pels catalans i catalanes
.

Ç

a Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Joan Oliver (Pere Quart)



Quan vaig aterrar al Camp Nou vaig veure com un dels meus grans somnis es feia realitat. Des de petit somiava portar la samarreta del Barça; m'imaginava el Camp Nou ple a vessar i jo jugant per aconseguir el títol de Lliga, envoltat de grandíssims jugadors, i contribuint a aconseguir-lo amb un, dos o tres gols. Evidentment, no tot és possible, però el que pocs anys abans no era més que un somni, un 13 de novembre del 2002 es va fer realitat: jugar al Barça i poder celebrar, amb tot el barcelonisme, els èxits de l'equip. Vaig arribar sense fer soroll, amb voluntat d'aprendre i donar el màxim de mi per poder continuar amb el somni. Sent conscient de les meves mancances i virtuts, però sobretot tenint present que el que em permetia jugar en aquest equip eren les ganes de fer-ho bé i el sentiment que et fa donar-ho tot al camp. Ja se sap, hi ha dies que et surten millor les coses i altres pitjor però la voluntat de millorar i l'esforç han estat companyes de viatge inseparables durant tot aquest temps. Uns anys en què he pogut gaudir d'experiències inoblidables, com ara les celebracions dels títols pels carrers de Barcelona o al Camp Nou o la consecució de la Lliga de Campions a París. Però aquests moments no serien res sense els petits detalls que els acompanyen: les mostres d'alegria, el suport i l'escalfor de la gent, la complicitat amb els companys, les bromes, les abraçades i sobretot saber que cada títol ha estat la culminació d'un any de treball, caminant junts equip i afició. Gràcies a tots aquells que han compartit amb mi aquestes experiències i sense els quals no haurien estat possible. He intentat mostrar-me tal com sóc. He procurat actuar amb professionalitat i amb coherència amb les meves idees. No m'ha agradat mai ser al centre de l'atenció mediàtica però no per això renuncio a expressar els meus pensaments. Tots tenim els nostres i és bo poder-los expressar i discutir lliurement i de manera respectuosa per conèixer els altres i posar-nos a la seva pell. Crec que és la millor manera per avançar cap a una societat tolerant. Sovint, les meves declaracions s'han utilitzat per crear polèmiques, s'ha volgut llegir entre línies coses que no he dit o s'han fet interpretacions fora del context en què van ser dites. Al llarg d'aquests anys, simplement he expressat la meva voluntat de millorar la societat en què vivim, encara plena d'injustícies, desigualtats i problemes per solucionar. Gràcies a tots aquells que han fet un esforç per entendre'm i respectar-me, hagin compartit la meva opinió o no. M'acomiado, doncs, amb una carta, sense fer soroll, tal com vaig arribar. Marxo a Amsterdam a viure una nova experiència vital i on espero poder gaudir dels minuts que no he tingut en els darrers temps i ajudar el meu nou equip a aconseguir èxits. Crec que és el moment de fer-ho i una bona oportunitat per conèixer altres cultures, altres idiomes, un club diferent, nous companys… En definitiva, un bon camí per continuar creixent en tots els sentits. Així doncs, només em queda dir-vos que seré entre els milions de caps anònims per celebrar junts els èxits de l'equip dels meus somnis. Gràcies per tot i fins sempre.
Una abraçada,

Oleguer





3 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo crec que l'Oleguer era bon jugador, però potser no prou per ser titular del Barça.

Esperem que s'acabi de formar allà on vagi i torni per jugar de titular com ho ha fet ara Piqué.

P.D. Veig que tens un hooligan que no sap apreciar la feina q feu les JERC. No en facis cas d'amargats el món n'és ple, en canvi necessitem molts més lluitadors com vosaltres, per segar cadenes.

Anònim ha dit...

A patriotes com ell, et refereixes a Montilla i Saura, no? Els seus socis! Val, val, així està ben clar que tenim camins diferents, mentres uns intentem caminar cap a la independència, amb més o menys encert, però amb totes les ganes, uns altres no es sap cap a on van!

folguereta ha dit...

els meus socis?

noia confons la velocitat amb el tocino!

El saura que amb tantes llistes municipals es presentava amb els vostres, son els vostres socis? Els socialistes a que a vilafranca heu donat suport, son els vostres socis? Els convergens a qui a sant celoni heu donat suport, son els vostres socis?, No, oi?
Hi teniu uns cert pactes per complir, no? Doncs nosaltres igual!

Amb 20 tios al parlament tu i els teus proclamariau la independència?

No siguis essencialista!!

Jo també podria posar en dubte el teu camí per caminar cap a la independència, i no ho faig, pq per mi és mes important el camí, que les organitzacions a les quals milito! Si un dia em diuen o les JERC o el Països Catalans, tingues clar que trio la segon opció!

Salut companya!