Ramon Fuster Rabés, el Bell-lloquí...

La veritat és que no m'havia preguntat mai per que un dels carrers més cèntrics de Bell-lloc d'Urgell porta el nom de Ramon Fuster i Rabés, i el per que en un dels carrers mes xics del poble hi hi ha un placa recordant la casa on va néixer i una de les seues frases que va publicar en un dels seus dos llibres (L'educació, problema social -1965-).


Però qui era en Ramon Fuster i Rabés?

Doncs en Ramon va ser un dels grans defensors del cristianisme i de l'escola pública, gratuïta i catalana. Fou degà del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona, i fundador de les revistes "Delta" i "Cavall Fort" i també fou elegit president del consell d’administració del diari Avui al 1973 que el portà a fer propaganda per tot Catalunya sobre la necessitat de comptar amb un diari, com a mínim, en llengua catalana. Finalment, després de la mort del general Franco, al novembre de 1975, l’Avui aparegué el dia de Sant Jordi de 1976.

Us deixo una biografia molt més detallada de la seua vida i defensa del catalanisme i l'escola, i us en recomano la seua lectura.

Ramon Fuster va néixer a Bell-lloc d’Urgell el 1916. Cursà el batxillerat als franciscans de Balaguer i acabà els estudis de magisteri a Barcelona, on es traslladà el 1936. Aquí, tot exercint la docència, estudià filosofia i lletres. Fou molts anys professor de l’escola Virtèlia que, dins les limitacions imposades per la dictadura franquista, volia continuar l’obra de la suprimida escola Blanquerna, creada per Alexandre Galí durant la dictadura de Primo de Rivera.

Ramon Fuster va ser editorialista de la revista cristiana Forja, que era el butlletí de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, dins Virtèlia, on Fuster portà a terme una tasca educativa tant o més important que dins les aules i on oferia el seu servei com a professor de català. Jaume Vicens Vives deia que els editorials d’en Fuster a Forja haurien de ser tinguts en compte a l’hora d’escriure la història d’aquells anys. Fuster col·laborà també a Qüestions de Vida Cristiana i fou un dels fundadors de Quaderns d’Orientació Familiar, que publicava l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, una altra institució cabdal de la renovació pre i postconciliar d’aquella època. Seria molt interessant publicar el recull dels escrits de Ramon Fuster.

Quan es fundà el CC (Catalunya Cristiana), Ramon Fuster s’hi vinculà, i va col·laborar en la campanya contra Galinsoga fins a la destitució d’aquell director de La Vanguardia al febrer de 1960. Fuster corregia els fulls en català de la campanya. Amagà després a casa seva papers polítics comprometedors de Jordi Pujol abans de la detenció i empresonament d’aquest al maig d’aquell mateix any.

El 1956, Ramon Fuster havia fundat a Bellaterra l’escola Tagore conjuntament amb Maria Rosa Fàbregas i a partir d’una proposta de Frederic Roda, dirigent inicial del CC. Tagore era una escola d’inspiració cristiana però no confessional a la manera tradicional, perquè Fuster s’anticipava al que seria la renovació que prevalgué en el Concili Vaticà II en els anys seixanta. A Tagore el català era la primera llengua i es practicava la coeducació, coses ambdues prohibides en aquell moment. Fuster dirigí Tagore fins a la malaltia que el dugué a la mort.

Ramon Fuster va ser un dels fundadors, el 1961, de la revista infantil en català Cavall Fort, on publicà relats per als adolescents amb el pseudònim de Ramon de Bell-lloc. D’algunes d’aquestes narracions en va sortir el llibre de viatges, De l’Equador a Groenlàndia, i també un altre llibre que obtingué, el 1964, un gran èxit: Sangota, el gos llop. Fins aquell any Fuster va mantenir la seva col·laboració gairebé continuada a Cavall Fort, revista cabdal per a l’educació catalana i democràtica dels infants i adolescents.

Ramon Fuster participà en el moviment de renovació pedagògica de Rosa Sensat dels primers temps. El 1965, Fuster publicà un assaig on s’anticipava a molts dels plantejaments que tindrien després reconeixement general: L’educació, problema social. «El dia en què la igualtat i la democratització de l’ensenyament siguin un fet caminarem cap a la pau de la terra», escrivia Fuster en aquell llibre. I precisava: «El fet de confiar a l’Estat la socialització dels mitjans d’ensenyament no significa pas la supressió de la llibertat que han de tenir els pares per a triar el tipus d’educació que desitgen donar als seus fills en escoles on l’orientació filosòfica de l’existència sigui de la seva conformitat i l’educació moral i religiosa sigui segons les pròpies conviccions» (p. 89).

El 1962, Ramon Fuster va ser nomenat director de l’Escola de Jardineres-Educadores d’Infància del CICF, que va ser un centre modèlic de formació de mestres de preescolar i que ell orientà fins al tancament de l’escola el 1972.

De 1967 a 1971, Fuster presidí el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, entitat dedicada a la reflexió dels intel·lectuals cristians catalans sobre els problemes del món actual. Fuster també va pertànyer a Pax Romana.

La Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona designà Ramon Fuster assessor pedagògic de l’obra escolar que volia portar a terme. Fuster amplià així la seva tasca de mestre de mestres, i participà en la creació i orientació de les escoles catalanes Sant Jordi: la de Pineda, la de la Roca del Vallès, la d’Igualada i també l’escola L’Espiga, de Lleida, que aconseguí així nou estatge i continuïtat. Fuster es proposava crear una xarxa d’escoles catalanes amb vocació d’escoles públiques, regides per consells escolars, precedent dels que marcaria la legislació després de la transició democràtica.

Sota el seu deganat, el Col·legi deixà de ser una entitat burocràtica i esdevingué un organisme al servei dels ensenyants i de la societat catalana. Ja s’ha indicat que, al mateix temps, la corporació va créixer durant el seu deganat, passant d’uns quatre mil col·legiats el 1969 a uns vuit mil cinc-cents el 1976.

El 1969, s’inicià la publicació d’un butlletí trimestral, del qual és continuador l’actual. Es creà l’assessoria jurídica professionalitzada per als col·legiats. Es donà suport a les reivindicacions dels professors interins d’institut. Es reclamà a l’ensenyament mitjà la inclusió de la llengua catalana; aquesta era tolerada en virtut de la Llei General d’Educació de 1970, fins i tot als centres públics, però com a disciplina voluntària fora de l’horari escolar, i únicament era mantinguda gràcies a subvencions d’Òmnium Cultural.

L’any 1973, el Col·legi posà en marxa la primera Escola d’Estiu de Batxillerat, col·laborant amb l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, que ja funcionava per a ensenyament primari, el qual s’acabava d’estendre fins als catorze anys amb la segona etapa d’EGB, establerta per la Llei General d’Educació, que ampliava l’ensenyament obligatori fins als catorze anys; va ser la reforma més important des de la llei Moyano de 1857. El Col·legi es sumava al moviment de renovació pedagògica que havia donat lloc a la fundació de Rosa Sensat, el 1965.

El 7 de novembre de 1971, Ramon Fuster va assistir a la primera sessió de l’Assemblea de Catalunya. Va haver d’intervenir més tard en defensa dels col·legiats que van ser detinguts entre els 113 membres de la permanent de l’Assemblea de Catalunya a la parròquia barcelonina de Maria Mitjancera, a l’octubre de 1973. El 1975 el Col·legi donà suport actiu al Congrés de Cultura Catalana i censurà la postura de la majoria dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona que s’havia negat a subvencionar l’ensenyament de la llengua catalana. Davant les dimensions de la protesta de la societat civil, els regidors del «no» van haver de fer marxa enrere.

El Col·legi continuaria fidel a la línia de Ramon Fuster després de la seva desaparició amb dues actuacions que corresponien a la catalanitat de l’educació en la llengua i en els continguts que ell tant va defensar i practicar. Així el Col·legi elaboraria el primer programa de llengua i literatura catalanes que permetria implantar el seu ensenyament a la primària i la secundària pel decret de 23 de juny de 1978. I, anys després, el Col·legi reclamaria la introducció de la història i la geografia de Catalunya a l’ensenyament reglat i la Generalitat donaria resposta a la demanda amb l’ordre de 22 de juliol de 1988.

Fuster va formar part d’un equip de treball de l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona en els primers temps del funcionament del centre. Precisament perquè Ramon Fuster era profundament catalanista, estava molt atent –sense mimetismes– a l’evolució dels corrents educatius fora de les fronteres i valorava molt la relació amb la resta d’Europa. El 1975, l’any que la malaltia apartava Ramon Fuster de la vida activa, es creava l’Association for Teacher Education in Europe (ATEE), que avui integra vuit-centes institucions de formació i actualització del professorat de cinquanta-cinc països, i entre aquelles, el nostre Col·legi des del 1984. Ramon Fuster hauria estat un entusiasta partidari de l’adhesió activa del nostre Col·legi a l’ATEE i li hauria complagut que el seu Col·legi arribés a tenir la presidència de l’ATEE el 1995 en la persona de la seva col·legiada i representant Mireia Montané.

Amb el pretext de la reforma dels estatuts dels col·legis, des del poder central es van posar moltes dificultats per a celebrar les eleccions de l’altra meitat de la Junta de Govern del Col·legi, que haurien hagut de tenir lloc el 1972. Finalment, s’aconseguí poder celebrar-les el 2 de desembre de 1973. Va guanyar la candidatura que per al vicedeganat encapçalava Eulàlia Vintró, professora de filologia grega de la Universitat de Barcelona i futura diputada pel PSUC a les eleccions generals de 1979.

Eulàlia Vintró va treure 920 vots contra 257 del cap de la candidatura rival, Pau López Castellote, antic director del batxillerat de l’escola Costa i Llobera i aleshores director del COU Jaume Bofill del col·legi dels Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. Al dossier de l’arxiu del nostre Col·legi referent a aquelles eleccions s’ha conservat una circular de la superioritat dels Germans de La Salle de Barcelona instant a votar la candidatura de Pau López.

Amb la victòria de la candidatura d’Eulàlia Vintró, la influència del PSUC s’incrementà a la Junta de Govern. En aquells anys finals del franquisme la influència comunista –en la seva versió actualitzada eurocomunista– arribava al seu punt màxim en els ambients universitaris i en els cercles obreristes de Catalunya.

Amb Eulàlia Vintró va sortir com a secretària general Juliana Porté-Joaniquet, Miquel de Renzi com a comptador, Anna Camps i Mundó com a bibliotecària; com a vocals de lletres foren elegides Blanca Serra i Rosa Lajo, delegada del Col·legi a Girona i futura diputada pel PSC-PSOE a les eleccions generals de 1977, i com a vocal de ciències sortí Maria Lluïsa Penelas, professora de ciències naturals d’institut i esposa de Raimon Obiols, futur candidat pel PSC a la presidència de la Generalitat. Amb Pau López anaven Jordi Maymó, José Maria Margalejo Samitier, Ramon Serra, Cèsar Alias, Lorenzo Plaja i Juan Manuel García Jiménez.

El Col·legi intervingué en la creació de la Intercol·legial de Barcelona. Com va dir Vallvé i Creus, Ramon Fuster va ser el capdavanter espiritual de la Intercol·legial, organisme informal de coordinació fundat el 1971 conjuntament amb els degans dels Col·legis d’Arquitectes, Enginyers Industrials, Aparelladors i Advocats. Els col·legis suplien la manca de representativitat de les institucions públiques locals i estatals del règim franquista i la Intercol·legial combaté la llei de col·legis professionals, donà suport a les demandes de supressió del Tribunal d’Ordre Públic, a la petició d’abolició de la pena de mort, a les reivindicacions d’amnistia de presos polítics i de llibertat d’associació i d’expressió i, a la vegada, feia sentir la seva veu en els problemes urbanístics del moment.

Ramon Fuster va ser elegit, al maig de 1973, president del consell d’administració del diari Avui. Era un càrrec sense retribució i amb una gran responsabilitat que el portà a fer propaganda per tot Catalunya sobre la necessitat de comptar amb un diari, com a mínim, en llengua catalana. Finalment, després de la mort del general Franco, al novembre de 1975, l’Avui aparegué el dia de Sant Jordi de 1976, però Ramon Fuster ja estava molt malalt.

Ramon Fuster havia decidit no presentar-se per a un altre mandat com a degà del Col·legi abans de posar-se malalt. A l’abril de 1975, va ser elegit president d’Amics de la Ciutat i feia plans per a desenvolupar-los a partir d’aquesta entitat. Però a l’estiu d’aquell mateix any començà a patir la malaltia que en un any el portà a la tomba, el 26 d’agost de 1976, quan només tenia seixanta anys. Des del començament del curs 1975-76 la vicedegana Eulàlia Vintró actuava com a degana en funcions a causa de la malaltia del degà Fuster.

A començaments de 1977, el Col·legi traslladà la seva seu al nou estatge, molt més ample, de la Rambla Catalunya número 8, després d’haver aconseguit que el banc que havia comprat la finca on era l’antiga seu, a la Ronda Universitat, pagués les despeses de reparació i remodelació del nou estatge i un nombre de mensualitats del nou local, que era inicialment de lloguer i actualment és propietat de la corporació des de començaments dels anys vuitanta.