..............Explicaré un exemple que explicava Lanza del Vasto. Al Sudan africà, que era el lloc on els portuguesos primer i els espanyols després agafaven esclaus, hi havia una tribu que es deia dels felates. Quan hi passaven els portuguesos pel Sudan recollien els esclaus, se’ls enduien caminant fins al mar, travessant tot el Sàhara i els portaven a Amèrica, amuntegats a les bodegues dels seus vaixells. Doncs bé, en arribar a aquesta tribu i capturar els homes, aquests es deixaven caure a terra i els havien d’arrossegar. No menjaven, ni bevien, ni parlaven, se’ls hi morien pel camí i no sabien què fer amb ells. Els portuguesos s’avisaren entre ells dels problemes que hi tenien, i decidiren saltar-se aquella tribu ja que no els era gens rendible. Amb el sacrifici d’uns quants se salvaren moltes vides. Si cada un, solidàriament, intentava protegir la seva tribu, amb tres o quatre n’hi havia prou. És la no cooperació portada a l’extrem. També explicava Lanza del Vasto que les orenetes no poden viure en gàbies perquè ni canten ni mengen. Es moren. -FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NO VIOLÈNCIA- (Xirinacs) --- TOTS HEM DE SER MÀRTIRS

diumenge, 1 de juny del 2008

Zapalduen olerkia...

Si hi ha alguna canço que ultimament escolto tot sovint, és "el poema dels oprimits" una versió traduida i adaptada al català, per Carles Belda i cantada pels mateixos autors de la versió original que és en euskera, els KEN ZAZPI.

"Una canço que analitza un país invisible, dels sentiments que tenen com a poble a Euskal Herria. A la canço s'intenta reflectir quines son les senscions dels seus autors".



En aquest país ocult,amb les ombres vaig jugant;
intentant ser jo mateix,pintant un endemà…

Tot allò que no puc ser,raja sempre del meu cant;
l’alba és ben a prop,la sento,em va envoltant…

La història ja se sap,no tothom l’explica igual;
es difícil d’empassar,la veritat del del costat…

Ara a prop dels oprimits,un poema vull cantar,
tota l’amargor,que volen amagar…

I canto als llits buits,a la mare, al seu patir;
a tot el temps fugaç,de que ens van desposseint…

Al ferro, al seu crital,
pare atemorita tothom que ho patim…

Escoltem des de petits,tot allò que hem d’estimar,
tot allò que hem de ser,a la força imposat…

ara, prop dels oprimits,cantaré una cançó,
coberta tenen ja,tota l’amargor…

A la soledat,als íntims i als amics,a cada instant del viure,
que de les mans, ha fugit
Als qui van ser ahir,als qui son ara aquí,
als que encara han de venir…

Estimada vull sentir,que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,el dia de demà…

I que els que vindran després,ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,i tampoc no ploraran…

Diga’m per favor,ara amiga ja,
allò que vull escoltar,estimada, amor…

En els accidents,les adversitats
a els que per nosaltres fins la vida han donat..

Als que de camí,mai no han arribat,als que lluitem,i al vent de…llibertat.”

2 comentaris:

Anònim ha dit...

quantes veritats diu aquesta cançó...

Anònim ha dit...

...i al vent de llibertat

és molt maca aquesta cançó.





muxu haundi bat ponentioak eta laster arte ;)

ninadefil

imatge Memòria Esquerra.cat · Logo