..............Explicaré un exemple que explicava Lanza del Vasto. Al Sudan africà, que era el lloc on els portuguesos primer i els espanyols després agafaven esclaus, hi havia una tribu que es deia dels felates. Quan hi passaven els portuguesos pel Sudan recollien els esclaus, se’ls enduien caminant fins al mar, travessant tot el Sàhara i els portaven a Amèrica, amuntegats a les bodegues dels seus vaixells. Doncs bé, en arribar a aquesta tribu i capturar els homes, aquests es deixaven caure a terra i els havien d’arrossegar. No menjaven, ni bevien, ni parlaven, se’ls hi morien pel camí i no sabien què fer amb ells. Els portuguesos s’avisaren entre ells dels problemes que hi tenien, i decidiren saltar-se aquella tribu ja que no els era gens rendible. Amb el sacrifici d’uns quants se salvaren moltes vides. Si cada un, solidàriament, intentava protegir la seva tribu, amb tres o quatre n’hi havia prou. És la no cooperació portada a l’extrem. També explicava Lanza del Vasto que les orenetes no poden viure en gàbies perquè ni canten ni mengen. Es moren. -FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NO VIOLÈNCIA- (Xirinacs) --- TOTS HEM DE SER MÀRTIRS

dimecres, 10 de gener de 2007

mirada profunda...

A tu Helena


Avui he rebut la tràgica noticia de la teua mort.

Des de que he rebut la noticia no he parat de pensar i pensar i pensar i pensar i pensar i pensar i pensar i pensar... en tu i en que qualsevol dia ens pot passar a nosaltres, i a jo, a jo també...

un amic teu t'ha escrit un poema prou idoni..

Ens has deixat sota la canal humida, freda

tant diferent al mar dels teus ulls alegres

que ara oneja suau cap a altres ports

desplegades al vent totes ses lliures veles.



D'aquestes muntanyes un cop em parlares

que les feies teves al teu cor i teves són, per sempre

el teu aire jove les ha perfumades

i grimpant de les valls als cims

la teva ànima les omplirà de tu.


Hem tingut la joia de gaudir-te una estona

tots els que hem caminat amb tu

en els moments més innocents i feliços,

sota mediterranis Sols i properes estrelles.


Que ets música, Elena, d'eternes vesprades

i espurna que saltes i esquitxes de foc als avorrits

i aigua que baixes nova de l'hivern i es multiplica

saltant d'estiu en estiu i de vida en vida.

Fins ara, Elena.

Carles Freixas Gener de 2007



A tu Helena i al teu somriure... un gest en el record permanent, mentre el sol segueixi eclipsat... que 24 anys son molt pocs per marxar.

Fins ara